El corb era damunt d’una de les
branques d’un vell roure. Amb el bec subjectava un enorme tros de formatge, que
acabava de prendre –o més ben dit, furtar– a una cuinera en un moment de distracció d’aquesta.
Quan era a punt de menjar-se’l,
arribà la rabosa però no per casualitat, sinó guiada per la deliciosa flaire
que aquella vianda exhalava. Ben disposada a apoderar-se del formatge, la
rabosa encetà aquest parlament: “Oh, quin plomatge més bell us ha donat la Mare
Natura! I quin ulls més bonics! Resplendeixen com si foren dues pedres
precioses! És tanta l’elegància del vostre bec que amb tota justícia es
mereixeria un llibre de versos! Quin greu em sap no gaudir d’inspiració poètica
per composar-los jo mateixa!”.
El corb –que era un vanitós incurable–
se sentia molt complagut escoltant aquells compliments. La rabosa, després de
prendre una miqueta d’alé, continuà: “No conec el so de la vostra veu, però pense
que deu ser tan meravellós com les altres parts del vostre cos. Em faria tan
feliç poder-lo sentir!”. El corb no pogué resistir-se a aquesta petició. S’omplí
el pit d’aire, obrí el bec i començà a grallar amb totes les seues energies.
Com era d’esperar, el tros de formatge se li escapà del bec i anà a parar a la
boca de l’astuta rabosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada